diumenge, 8 d’abril de 2012

Un pàrquing entre bambolines al carrer Sant Domènec de Gràcia

Fixeu-vos en la foto: en principi no diu res. Només un pàrquing en un carrer estret, el de Sant Domènec, a Gràcia. I, tanmateix, aquí hi va haver una de les institucions més valorades de l'antiga vila de Gràcia: el Teatre Principal, inaugurat el 1851.
El teatre va néixer de la iniciativa de tres personatges de la vila: Tomàs Mayans –conegut farmacèutic de Gran de Gràcia–, Josep Constans i Josep Rosa. Tots tres van publicar un manifest en què es felicitaven per la recent estrenada independència de Gràcia, i afegien que una vila com cal necessitava, també, un teatre en condicions. I dit i fet: en poc més d’un any i mig aquests tres emprenedors van tenir temps de captar accionistes, trobar un arquitecte, obtenir els permisos corresponents, aixecar un teatre del no res i preparar les primeres funcions. 
El resultat de tot plegat va ser un èxit clamorós. Els cronistes van lloar la seva arquitectura, la distribució de l’espai i, en definitiva, el saludable aspecte que presentava aquell nou teatre, amb capacitat per a 800 persones. No cal dir que la inauguració va ser tot un esdeveniment social. El mateix dia de l’estrena es va presentar el programa de la temporada, ben farcit de representacions: 75 en total. Encara no havien passat dos anys des de la publicació del ‘manifest’ de Mayans i companyia i Gràcia ja tenia el seu propi ‘Liceu’. La comparació no era gens exagerada. De fet, encara no sospitaven fins a quin punt…
La tarda del 23 d’agost de 1908, el Teatre Principal de Gràcia començava la projecció d’una pel·lícula, un dels nous atractius de l’època. Però el cel·luloide va cremar i i el foc es va estendre. Ara sí: Gràcia tenia el seu autèntic ‘Liceu’… incendi inclòs (Per cert, al nostre llibre La Barcelona invisible us expliquem algun detall sobre el 'culpable' de la destrossa!)
Després de l'incendi, El Principal va renéixer de les seves cendres i continuar amb la seva activitat, cada cop més orientada al cinema. Encara hi hauria temps per a una reconversió més, aquest cop el 1947, amb nous equips de so, que segurament poc tenen a veure amb els sofisticats sistemes actuals dels cinemes. Finalment, al març de 1966, va tancar les portes definitivament.
De l’edifici del Teatre Principal ja no en queda res. Això sí: els més tafaners –els que alcin la vista per sobre del seu cap– apreciaran l’enorme diferència entre els edificis del carrer Sant Domènec i la façana de l’actual Garaje Principal de Gràcia. Centenars de  cotxes entren i surten a diari, aliens a les nits triomfals que en aquell mateix espai es van viure unes dècades enrere.
Aprofitem aquesta entrada al nostre blog per recomanar la lectura del llibre, Somnis de reestrena: història dels cinemes de Gràcia, de Jordi Torras, que ha estat una font molt enriquidora per al nostre llibre La Barcelona invisible. Amb tota probabilitat no el trobareu a les llibreries, però sí a les biblioteques (nosaltres el vam consultar a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps).

2 comentaris:

  1. Hola: Excel.lent article, solament afegir que abans de ser teatre mitja propietat era una fàbrica i una vivienda de Josep Constans i aquest va fer una cessiò renuncia a favor de Josep Rosa per poder-ho construir, segons registre notarial de 2 Octubre del any 1850.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El llibre "Somnis de reestrena" d'en Jordi Torras va ser una publicació del Taller d'Història de Gràcia, està exhaurit i no haurà re-edició. No obstant preparem un de nou amb mes informació de tots el cinemes del districte de Gràcia.

      Elimina