dimarts, 24 d’abril del 2012

La façana viatgera de Sant Felip Neri

30 de gener de 1938. El centre de Barcelona tremola sota el bombardeig de l’Aviazione Legionaria italiana, que feia costat al general Franco. La plaça de Sant Felip Neri és víctima d’un doble atac aeri feixista –un a les 9.00 i un altre a les 11.20 hores—que va acabar amb la vida de 42 persones, la majoria nens, donat que l’oratori de l’església de Sant Felip Neri funcionava com a refugi per a nens i adolescents a càrrec de la Protecció de Menors. Però el fet és que al marge del dramàtic episodi del que va ser protagonista, la plaça de Sant Felip Neri també mereix atenció per una altra qüestió. En aquest emplaçament es troba un dels edificis, o més aviat la façana d’un dels edificis més viatgers de tota Barcelona. Només cal mirar a la dreta de l’església barroca de Sant Felip Neri per descobrir... la façana de l’edifici del Gremi de Calderers!
El cas és que aquesta captivadora façana renaixentista estava situada originalment al carrer de la Bòria fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres, concretament, on ara hi ha l’edifici número 24 de Via Laietana. A La Barcelona invisible podreu descobrir com aquesta façana va anar a parar des del seu emplaçament habitual a la placeta de Sant Felip Neri el 1963, passant abans una temporada al número 1 de la plaça Lesseps...

dissabte, 21 d’abril del 2012

Les dues 'intruses' de la plaça de Catalunya

Aquesta foto que veieu aquí (obra del fotògraf Juan Diego Calderón), és un bon retrat del que sovint no veiem a la plaça de Catalunya: les estàtues que hi ha al costat de les fonts. Són vuit estàtues en total, i van ser encarregades per a la gran Exposició Universal de 1929. Passem per davant d'elles sense adonar-nos, i per tant sense ser conscients del seu enorme valor artístic i històric. Si us hi apropeu, podreu trobar gravat el nom de l'artista que va fer cadascuna d'elles. Cal buscar-ho a consciència, ja us ho advertim, però els noms hi són. I també us avancem que són noms de primera categoria: Clarà, Llimona, Gargallo, Navarro, Viladomat...
Però, atenció! Hi ha dues estàtues que són en realitat 'intruses'... perquè no són les originals. Es tracta del Pastor del flabiol  i de la Joventut. La primera és obra de Pau Gargallo (menys agosarat que quan va fer, amb certa sorneria, les cares dels actuals cinemes Bosque). L'original, erosionat, va ser fos en bronze per marxar al museo Gargallo de Saragossa.
La segona és obra del gran Josep Clarà, i l'original encara el tenim a Barcelona. Voleu saber on? us donarem una pista: es troba a una biblioteca situada a un carrer amb nom de doctor...

dimecres, 18 d’abril del 2012

On és el gos de Sant Roc?

Si una cosa bona tenen els llibres és que acaben tenint vida més enllà del paper. Això permet ampliar informacions, contrastar històries, completar-les... o corregir-les! Aquest seria el cas del misteriós gos blau de Sant Roc, a la plaça Nova. Si ja heu llegit La Barcelona invisible, segur que ja sabeu de què parlem. Però, per si no fos així, ens explicarem:
Després de veure la capelleta de Sant Roc (com sabeu, aquest és un llibre que hem fet en bona part a partir de l'observació directa, de la pura tafaneria), ens vam preguntar quina història arrossegava aquella estatueta, amb prou feines visible rere un vidre de metacrilat.
Curiosament, la resposta va arribar de forma capriciosa, remenant llibres a la Fira del Llibre d'Ocasió del Passeig de Gràcia. Va caure en les nostres mans un exemplar de Carrers de Barcelona, publicat l'any 1961 per Josep Maria Espinàs (Ed. Selecta). L'escriptor, ara sobradament conegut, explica al llibre la següent anècdota sobre l'estatueta: "En una ocasió -explica el mestre Espinàs- va haver de ser restaurada, i l'artista va preguntar a la comissió de quin color havia de pintar el gos. La irònica resposta va ésser. "Home, si us sembla podeu pintar-lo de color blau cel!". Amb un un sentit de l'humor nul o excessiu, el pintor va pintar el gos de color blau"
Contents d'haver trobat aquest testimoni, vam recollir l'anècdota al nostre llibre La Barcelona invisible, i de fet vam afegir alguna informació addicional sobre l'estatueta, com ara la llegenda de Sant Roc que explica Joan Amades a les seves Històries i Llegendes de Barcelona.
Les nostres visites a la capelleta de Sant Roc ens van permetre constatar dues coses: la primera, que la capelleta queda força més elevada que uns anys enrere -aquest aspecte també el comentem al llibre-. I la segona, que el vidre estava tan brut que amb prou feines podíem veure el color actual de l'estatueta.
Potser és per això que se'ns va passar per alt un detall important: el gos ja no hi és! Què ha passat, doncs? Segrest? L'han robat, com li va passar a l'estatueta de Santa Eulàlia fa un parell d'any? No, la resposta és més senzilla: l'estatueta a què es referia Espinàs (la que incorporva el famós gos blau) va ser destruïda l'any 1936. L'estaueta actual, en canvi, mostra només el sant, acompanyat d'un infant.
Sobre el Sant Roc actual, trobareu a Internet algunes referències que daten l'estatueta actual al segle XVI, però Espinàs assegura que és del XVIII (de fet, no va ser fins l'any 1794 que es va crear la Comissió de Festes de la plaça Nova).
Així que ja ho sabeu: la història del gos blau forma part del passat. No el busqueu pas al costat de Sant Roc...

divendres, 13 d’abril del 2012

Per Sant Jordi, signant llibres!

Si publiques un llibre poc abans de Sant Jordi... toca signar! Nosaltres encantats de fer-ho; potser així podrem comentar amb cadascun de vosaltres les històries que surten al llibre (i les que no!).
Per si us animeu, aquí van els llocs i horaris on ens podreu trobar:


Dissabte 21 / Corte Inglés Can Dragó / 18.00h
Dilluns 23 / Rambles, 22 (stand Robinbook) / 11-12.00h
Dilluns 23 / Pg. Gràcia, 46 (stand Robinbook) / 12-13.00h
Dilluns 23 / Catalònia (Rda Sant Pere, 3) / 13-14.00h
Dilluns 23 / Maite Libros (Via Augusta, 64) / 16-17.00h
Dilluns 23 / El Corte Inglés Portal de l'Àngel / 17-18.00h
Dilluns 23 / FNAC Arenas / 19-20.00h
Dilluns 23 / FNAC L'Illa / 20-21.00h


dijous, 12 d’abril del 2012

La monja bilocada de Can Trilla

Una de les històries que expliquem al llibre té a veure amb la mare Ramona Llimargas, una monja de trajectòria més que singular: nascuda a Vic a finals del segle XIX, va ser extraordinàriament activa en l'ajuda als malalts i va fundar la congregació de les 'Hermanas de Jesús Paciente'. Fins aquí, tot normal. El cas és que la mare Ramona era consellera de Franco, a qui se suposa que hauria alertat (amb èxit, s'entén) sobre determinats moviments militars. Per cert, la mare només parlava català, cosa que no semblava un problema per al dictador. A més, se li atribueix el do de la bilocació, és a dir, d'estar en dos llocs alhora. Diferents testimonis -pressumptament objectius- asseguren haver-ho certificat, i si es pogués demostrar seria un pas endavant per al procés de beatifició de la mare Ramona (la congregació vol aconseguir-ho).
Aquesta tarda hem tingut ocasió de conversar amb el 'mestre' Sebastià d'Arbó, que condueix el programa 'Misteris' de RAC1 i col·labora amb Cuarto Milenio. D'Arbó no només coneix el cas, sinó que ens ha explicat una anècdota que no coneixíem: es diu que el xofer de Franco assegurava no haver vist mai la monja! Franco li hauria demanat que la portés, però el xofer, mirant enrere... no va veure ningú!
Podreu veure el blog de les germanes clicant aquí (gran publicitat de Fotoprix, per cert).
Aprofitem, per cert, per agrair a Sebastià d'Arbó i el seu equip que ens hagin rebut tan bé al seu programa. Ha estat un plaer per part nostra...

diumenge, 8 d’abril del 2012

Un pàrquing entre bambolines al carrer Sant Domènec de Gràcia

Fixeu-vos en la foto: en principi no diu res. Només un pàrquing en un carrer estret, el de Sant Domènec, a Gràcia. I, tanmateix, aquí hi va haver una de les institucions més valorades de l'antiga vila de Gràcia: el Teatre Principal, inaugurat el 1851.
El teatre va néixer de la iniciativa de tres personatges de la vila: Tomàs Mayans –conegut farmacèutic de Gran de Gràcia–, Josep Constans i Josep Rosa. Tots tres van publicar un manifest en què es felicitaven per la recent estrenada independència de Gràcia, i afegien que una vila com cal necessitava, també, un teatre en condicions. I dit i fet: en poc més d’un any i mig aquests tres emprenedors van tenir temps de captar accionistes, trobar un arquitecte, obtenir els permisos corresponents, aixecar un teatre del no res i preparar les primeres funcions. 
El resultat de tot plegat va ser un èxit clamorós. Els cronistes van lloar la seva arquitectura, la distribució de l’espai i, en definitiva, el saludable aspecte que presentava aquell nou teatre, amb capacitat per a 800 persones. No cal dir que la inauguració va ser tot un esdeveniment social. El mateix dia de l’estrena es va presentar el programa de la temporada, ben farcit de representacions: 75 en total. Encara no havien passat dos anys des de la publicació del ‘manifest’ de Mayans i companyia i Gràcia ja tenia el seu propi ‘Liceu’. La comparació no era gens exagerada. De fet, encara no sospitaven fins a quin punt…
La tarda del 23 d’agost de 1908, el Teatre Principal de Gràcia començava la projecció d’una pel·lícula, un dels nous atractius de l’època. Però el cel·luloide va cremar i i el foc es va estendre. Ara sí: Gràcia tenia el seu autèntic ‘Liceu’… incendi inclòs (Per cert, al nostre llibre La Barcelona invisible us expliquem algun detall sobre el 'culpable' de la destrossa!)
Després de l'incendi, El Principal va renéixer de les seves cendres i continuar amb la seva activitat, cada cop més orientada al cinema. Encara hi hauria temps per a una reconversió més, aquest cop el 1947, amb nous equips de so, que segurament poc tenen a veure amb els sofisticats sistemes actuals dels cinemes. Finalment, al març de 1966, va tancar les portes definitivament.
De l’edifici del Teatre Principal ja no en queda res. Això sí: els més tafaners –els que alcin la vista per sobre del seu cap– apreciaran l’enorme diferència entre els edificis del carrer Sant Domènec i la façana de l’actual Garaje Principal de Gràcia. Centenars de  cotxes entren i surten a diari, aliens a les nits triomfals que en aquell mateix espai es van viure unes dècades enrere.
Aprofitem aquesta entrada al nostre blog per recomanar la lectura del llibre, Somnis de reestrena: història dels cinemes de Gràcia, de Jordi Torras, que ha estat una font molt enriquidora per al nostre llibre La Barcelona invisible. Amb tota probabilitat no el trobareu a les llibreries, però sí a les biblioteques (nosaltres el vam consultar a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps).