![]() |
Can Peguera, a principis del segle XX |
Al vessant nord del Turó de la Peira, emergeix com un oasi
en plena Barcelona un poble peculiar. Són les cases de Can Peguera, que abans
es deien de Ramón Albó, conegudes popularment com les cases barates. El
nom més actual, el de Can Peguera, prové de l'antiga masia del mateix nom,
situada al costat de l'església de Sant Francesc Xavier, i de la qual ja no en
queda ni rastre –excepte una fita amb el nom que es conserva actualment al
jardí de Can Ros, al barri del Congrés–. Al seu lloc s'hi aixeca des del 1949
un edifici de 31 habitatges. Aquesta darrera construcció va ser la culminació
del pla de vivendes socials inicial que va donar lloc a aquest barri, un dels
quatre polígons que es van construir a Barcelona per eliminar el barraquisme
davant la celebració de l'Exposició Universal del 1929. I l'únic que
queda.
Els terrenys van ser comprats el 1928 a la marquesa de
Castellbell, Dolors de Càrcer i de Ros, per un milió i mig de pessetes. A les
10,7 hectàrees, el Patronat de l'Habitatge -constituït el 1927– hi va aixecar
534 cases: 200 de 58,6 metres quadrats, i 334 de 43, dissenyades per
l'arquitecte Xavier Turull. Les vivendes es van acabar el 1931. I el 1947,
l'Institut Municipal de la Vivenda –hereu del Patronat– va construir 116 cases
més de 60 metres quadrats al passeig d'Urrutia. Una gran part d'aquestes
vivendes socials van ser ocupades per desallotjats de la Barceloneta, el Raval
i la Ribera. Però no totes. D’altes, les va concedir el Patronat a famílies amb
pocs recursos tant de Barcelona com arribats d’altres punts d’Espanya a la
recerca de feina.
![]() |
Estat actual de Can Peguera |
En tot cas, la humilitat va ser i és la senya
d'identitat a Can Peguera, el barri obrer més antic de Nou Barris i en el seu dia,
un dels de més influència de la CNT, «considerat el nucli amb més implantació
d'obrers afins a la ideologia anarcosindicalista a Barcelona, i el segon de
Catalunya, després de la Torrassa, a l'Hospitalet», explicava Roberto
Lahuerta, del Grup d'Història de Nou Barris a la revista La Rotllana (Setembre,
2001). De fet, al carrer de Riells hi va viure Manuel Molina Juanele, secretari
general de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). I el desaparegut celler
Munich (Espinauga, 37) va ser lloc de reunió d'activistes i la seu del Comitè
Local de Milícies durant la guerra civil. I a la premsa de l’època no falten
referències a la presència de la CNT a les cases barates, com a lloc de
residència de bona part de la redacció de Solidaridad Obrera (1933) i de detencions
de militants, alguns d’ells amb funcions dirigents, com les que es van produir
l’any 1935, amb la repressió posterior als fets del 6 d’octubre de 1934.
Lluny queda aquella època, encara que l'arrel reivindicativa
del barri no es va perdre. La vaga dels lloguers engegada l’1 d’abril de 1932 –Fomento de la Vivienda Popular es va declarar en suspensió de pagaments– va
ser només el punt de partida d’una llarga història de reivindicacions que
gràcies a la unió veïnal a través de l’associacionisme s’han traduït amb els
anys en una dignificació del barri. Una lluita, però que no ha acabat, perquè
si bé els veïns reconeixen una millora en serveis, transports i comunicació,
també denuncien un augment de la inseguretat.
Els habitatges són tots propietat del Patronat de la
Vivenda. Hi viuen en règim de lloguer persones amb rendes molt baixes, en gran
part són persones grans que hi han viscut tota la vida en aquestes cases, i
segons van quedant buides s’utilitzen per a reallotjaments com a habitatges
socials. Es tracta doncs de famílies que per diversos motius no poden fer front
a un lloguer. Els veïns de tota la vida no estan d'acord en moltes
adjudicacions. I és que durant els últims anys han assistit a la configuració
d'un nou mapa veïnal amb un increment de la immigració: romanesos, marroquins,
colombians, peruans... La convivència requereix un esforç.
Molt bé el post.
ResponElimina