L'Estació del funicular del Tibidabo i l'efemèride fantasma

El proper 29 d'octubre farà 111 anys que es va inaugurar el funicular del Tibidabo. És una efemèride capriciosa i estranya, sense cap importància (si és que alguna efemèride en pot tenir, d'importància). Seria divertit que Barcelona celebrés aquest tipus d'aniversaris: posats a celebrar frivolitats... per què no el 111è aniversari de la inauguració del funicular del Tibidabo? Seria una forma de riure de nosaltres mateixos. I això sí seria un primer signe d'autèntica modernitat.
Però això no passarà, què hi farem (per cert, les fotos que veieu en aquesta entrada han estat fetes avui, 29 de maig; és a dir, exactament 5 mesos abans de la gran efemèride fantasma).
Visitar el funicular del Tibidabo és un saludable exercici d'observació. Està ple de detalls. Us heu fixat mai en la placa dels 100 anys que hi ha al terra? I en la de l'Instituto Geográfico y estadístico? Ens recorda que ens trobem a 223,5 metres sobre el nivell del mar. La façana conserva també una campana rovellada, probablement tan antiga com el propi funicular. A l'esquerra, a l'inici del camí que s'endinsa a la muntanya, trobem les indicacions de la ruta excursionista que porta a Montserrat.

Si llegiu el que hi ha a Internet, wikipedia inclosa, sobre aquest funicular, esbrinareu bàsicament tres coses: que uneix la plaça del doctor Andreu amb el Tibidabo; que el trajecte és de 1.152 metres, i que va costar 697.000 pessetes. Sabem més coses sobre aquest funicular, com ara que va ser promogut per l'omnipresent Doctor Andreu (sí, el de les pastilles per a la tos) i dissenyat per l'enginyer Bonaventura Roig, que es va inspirar en el que havia après sobre els funiculars a Suïssa. El trajecte d'anar i tornar (pujar i baixar) costava 1,5 euros en classe general i 2 euros en classe 'lujo'.

El que no diu la wikipèdia, i en canvi sí trobem amb tot luxe de detalls a les hemeroteques, és que la inauguració va comptar amb la presència del cardenal Casañas, que va fer un discurs sobre la relació entre Església i Progrés (una relació molt estreta, segons ell). Tal com publicava La Vanguardia el 30 d'octubre de 1901, Casañas va dir textualment: «Les diría que no hay antagonismos entre la fe y la ciencia, pues ambas proceden de Dios. Depende la equivocada idea que se tiene de ello de dos causas: de que no conocen á fondo la religión ó de que equivocadamente pretenden tener conocimiento de nuestros misterios.» 
Si teniu curiositat per saber més coses sobre aquest funicular, aquí trobareu un article complet i ben documentat.

El Portal Miralles, precedent de Vil·la Urània

Aquests dies han estat notícia les protestes veïnals per l'amenaça d'enderroc de Vil·la Urània, que feliçment no s'ha produït. Ara la batalla es planteja a la famosa 'Rotonda' de l'Avinguda Tibidabo, una joia modernista de principis del segle XX. I fa uns mesos el protagonista era el ginjoler del carrer Arimon, ho recordeu? Com podeu imaginar, aquestes reivindicacions no són ni de bon tros un fenomen nou.
Als anys setanta, es va plantejar un debat similar al voltant del Portal Miralles, una espectacular obra de Gaudí que, malgrat no ser una de les seves grans creacions, conserva l'atractiu associat a tot el que tocava el geni reusenc.
Ara la trobareu al passeig Manel Girona, a prop de la clínica Cima. Però va estar a punt de desaparèixer. Amb motiu d'una promoció immobiliària (us sona l'argument?), el pòrtic gaudinià, que data de 1901, estava destinat a ser enderrocat, o en el millor dels casos traslladat a un altre punt de la ciutat (en això Barcelona té una sobrada experiència). Però, com dèiem, la reacció dels ciutadans va aconseguir aturar l'enderroc.
Des de l'any 1999, una escultura de Gaudí, obra de Joaquim Camps, fa la funció de 'guardià' del portal. Els nens juguen al seu voltant i es pengen dels seus braços. I, el més important: ens recorda que allà, en aquell punt, va estar a punt de desaparèixer un excepcional tresor patrimonial per culpa de l'excavadora...

Enderroc de l'edifici annex a Vil·la Urània (vídeo)

Com molts ja sabreu, la mobilització popular i la pressió iniciada en bona part des de xarxes socials va aconseguir paralitzar l'enderroc de Vil·la Urània, la casa que l'astrònom Josep Comas va cedir a l'Ajuntament. Ahir dimarts, al migdia, es va procedir a enderrocar la casa annexa, cosa que va provocar el desconcert d'uns i altres. Recordem que l'Ajuntament va acordar 'indultar' Vil·la Urània i els seus jardins, però l'excavadora va tirar a terra el mur de Via Augusta i s'hi va plantar a dins.
És cert que l'objectiu de l'excavadora era enderrocar l'edifici annex, però no s'esperava que es procedís d'aquesta forma, tal com recollia ahir a una notícia el diari Ara.
Aquest és el vídeo del moment, cedit per Hèctor Benedito:

SOS: Villa Urania, enderrocada?

El 20 de març de 2015, dintre de només tres anys, es compliran 100 anys de la descoberta d'un nou planeta, batejat com Hispania, per part d'un astrònom català: Josep Comas i Solà. Però, una vegada més, Barcelona no podrà retre homenatge a un dels seus fills il·lustres, perquè el seu santuari, la casa des d'on va fer aquest i altres descobriments, senzillament no existirà. Villa Urania podria ser enderrocada en qüestió de tres o quatre dies!

Les fotos que veieu en aquest blog de La Barcelona Invisible s'han fet avui, 3 de maig. És la casa de Comas i Solà, impulsor de l'Observatori Fabra, batejada com Villa Urania. I si ningú hi posa remei, la setmana vinent ja no hi serà; una empresa d'enderrocs l'haurà tirat a terra. Adéu a l'estudi des d'on l'eminent astrònom va situar Barcelona al mapa mundial de l'astronomia. Adéu a un testimoni de la història local. Però, sobretot (i això fa una vergonya especial), adéu al somni de Comas i Solà, que va llegar la seva finca a l'Ajuntament amb la condició que es fes servir com a observatori popular o institució cultural.
Sobre la finca en qüestió, us recomanem un article de l'arquitecte doctorat Josep Maria Vilanova, on explica alguns detalls sobre el seu valor patrimonial. En resum, us avancem que és una finca construïda l'any 1868 -amb alguns afegits posteriors-, senzilla però representativa de l'època. Compta amb una superfície de 914 m2, dels quals 724 m2 corresponen als jardins. Precisament per això últim, els veïns han demanat diverses vegades l'aprofitament de l'espai per a ús popular (cliqueu aquí per veure link a notícia de btv).

Finalment, per si voleu més informació sobre Josep Comas, us aconsellem un bon article del blog Altres Barcelones. Veureu que aquest darrer blog parla d'un article de l'il·lustre cronista Sempronio. Podreu consultar-lo a l'hemeroteca de La Vanguardia a través d'aquest link.

La façana viatgera de Sant Felip Neri

30 de gener de 1938. El centre de Barcelona tremola sota el bombardeig de l’Aviazione Legionaria italiana, que feia costat al general Franco. La plaça de Sant Felip Neri és víctima d’un doble atac aeri feixista –un a les 9.00 i un altre a les 11.20 hores—que va acabar amb la vida de 42 persones, la majoria nens, donat que l’oratori de l’església de Sant Felip Neri funcionava com a refugi per a nens i adolescents a càrrec de la Protecció de Menors. Però el fet és que al marge del dramàtic episodi del que va ser protagonista, la plaça de Sant Felip Neri també mereix atenció per una altra qüestió. En aquest emplaçament es troba un dels edificis, o més aviat la façana d’un dels edificis més viatgers de tota Barcelona. Només cal mirar a la dreta de l’església barroca de Sant Felip Neri per descobrir... la façana de l’edifici del Gremi de Calderers!

El cas és que aquesta captivadora façana renaixentista estava situada originalment al carrer de la Bòria fent un arc sobre el desaparegut carrer de les Filateres, concretament, on ara hi ha l’edifici número 24 de Via Laietana. A La Barcelona invisible podreu descobrir com aquesta façana va anar a parar des del seu emplaçament habitual a la placeta de Sant Felip Neri el 1963, passant abans una temporada al número 1 de la plaça Lesseps...

Les dues 'intruses' de la plaça de Catalunya

Aquesta foto que veieu aquí (obra del fotògraf Juan Diego Calderón), és un bon retrat del que sovint no veiem a la plaça de Catalunya: les estàtues que hi ha al costat de les fonts. Són vuit estàtues en total, i van ser encarregades per a la gran Exposició Universal de 1929. Passem per davant d'elles sense adonar-nos, i per tant sense ser conscients del seu enorme valor artístic i històric. Si us hi apropeu, podreu trobar gravat el nom de l'artista que va fer cadascuna d'elles. Cal buscar-ho a consciència, ja us ho advertim, però els noms hi són. I també us avancem que són noms de primera categoria: Clarà, Llimona, Gargallo, Navarro, Viladomat...
Però, atenció! Hi ha dues estàtues que són en realitat 'intruses'... perquè no són les originals. Es tracta del Pastor del flabiol  i de la Joventut. La primera és obra de Pau Gargallo (menys agosarat que quan va fer, amb certa sorneria, les cares dels actuals cinemes Bosque). L'original, erosionat, va ser fos en bronze per marxar al museo Gargallo de Saragossa.
La segona és obra del gran Josep Clarà, i l'original encara el tenim a Barcelona. Voleu saber on? us donarem una pista: es troba a una biblioteca situada a un carrer amb nom de doctor...

On és el gos de Sant Roc?

Si una cosa bona tenen els llibres és que acaben tenint vida més enllà del paper. Això permet ampliar informacions, contrastar històries, completar-les... o corregir-les! Aquest seria el cas del misteriós gos blau de Sant Roc, a la plaça Nova. Si ja heu llegit La Barcelona invisible, segur que ja sabeu de què parlem. Però, per si no fos així, ens explicarem:
Després de veure la capelleta de Sant Roc (com sabeu, aquest és un llibre que hem fet en bona part a partir de l'observació directa, de la pura tafaneria), ens vam preguntar quina història arrossegava aquella estatueta, amb prou feines visible rere un vidre de metacrilat.
Curiosament, la resposta va arribar de forma capriciosa, remenant llibres a la Fira del Llibre d'Ocasió del Passeig de Gràcia. Va caure en les nostres mans un exemplar de Carrers de Barcelona, publicat l'any 1961 per Josep Maria Espinàs (Ed. Selecta). L'escriptor, ara sobradament conegut, explica al llibre la següent anècdota sobre l'estatueta: "En una ocasió -explica el mestre Espinàs- va haver de ser restaurada, i l'artista va preguntar a la comissió de quin color havia de pintar el gos. La irònica resposta va ésser. "Home, si us sembla podeu pintar-lo de color blau cel!". Amb un un sentit de l'humor nul o excessiu, el pintor va pintar el gos de color blau"
Contents d'haver trobat aquest testimoni, vam recollir l'anècdota al nostre llibre La Barcelona invisible, i de fet vam afegir alguna informació addicional sobre l'estatueta, com ara la llegenda de Sant Roc que explica Joan Amades a les seves Històries i Llegendes de Barcelona.
Les nostres visites a la capelleta de Sant Roc ens van permetre constatar dues coses: la primera, que la capelleta queda força més elevada que uns anys enrere -aquest aspecte també el comentem al llibre-. I la segona, que el vidre estava tan brut que amb prou feines podíem veure el color actual de l'estatueta.
Potser és per això que se'ns va passar per alt un detall important: el gos ja no hi és! Què ha passat, doncs? Segrest? L'han robat, com li va passar a l'estatueta de Santa Eulàlia fa un parell d'any? No, la resposta és més senzilla: l'estatueta a què es referia Espinàs (la que incorporva el famós gos blau) va ser destruïda l'any 1936. L'estaueta actual, en canvi, mostra només el sant, acompanyat d'un infant.
Sobre el Sant Roc actual, trobareu a Internet algunes referències que daten l'estatueta actual al segle XVI, però Espinàs assegura que és del XVIII (de fet, no va ser fins l'any 1794 que es va crear la Comissió de Festes de la plaça Nova).
Així que ja ho sabeu: la història del gos blau forma part del passat. No el busqueu pas al costat de Sant Roc...