Els secrets del carrer de n'Amargós

Al carrer Amargós trobarem un bon
grapat de poemes i inscripcions

Avui us convidem a conèixer un carrer mig amagat de Ciutat Vella, d'aquells que conserven l'encant de temps passats: el carrer de n'Amargós. Passejar per aquest carreró -la veritat és que és bastant estret- depara unes quantes sorpreses si sabem anar amb els ulls ben oberts. Ens acompanyeu?
Si hi accedim des del carrer Comtal, veurem una inscripció que recorda al cardenal Casañas, nascut a aquest carrer l'any 1834. Davant de nosaltres s'obre un espai reduït, ben atapeït de começos de tota mena: bars i restaurants, una impremta, una botiga de titelles, una altra d'artesania... N'hi ha per a tots els gustos en aquest 'passeig de Gràcia del petit comerç'!
Com us dèiem, és un carrer estret. Els balconets dels imparells conviuen amb els dels parells. Al carrer hi ha testos, plantes, cartells, anuncis... I el cert és que, miraculosament, encara hi ha espai per passejar amb una relativa tranquil·litat.

Amargós va ser el primer carrer de Barcelona
enllumenat amb petroli

Una de les coses que més criden l'atenció és la quantitat de poemes i inscripcions de diversa índole. Hi ha una ceràmica al final del carrer amb el següent vers: "Vianant no passis de llarg / ets en el carrer Amargós, / un carrer que no és amarg / i t'acollirà agradós".
Però, sobretot, crida l'atenció una altra ceràmica, propera a l'anterior, on llegim que Amargós va ser el primer carrer de Barcelona amb enllumenat de petroli".
Els més observadors trobaran també un altre ornament: una mena de retrat, també en ceràmica, dedicat a Sant Josep Oriol ("El beato José Oriol", llegim a sota). El trobareu a sobre del número 9, i és d'aquells detalls que se'ns escapen si no anem mirant amunt. Què hi fa, aquest retrat aquí? Hem anat a buscar a la resposta a la 'bíblia' de la ciutat de Barcelona, el famós Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades, i com esperàvem... hem trobat la resposta. Els veïns del carrer Amargós tenien una petita capella dedicada al sant, oberta a la façana d'una de les antigues cases (potser al mateix número 9, això no ho sabem).

Imatge de Sant Josep Oriol.
Cal anar a buscar-la!

I, per cert, per què es diu Amargós aquest carrer? Qui va ser? Amades es limita a dir amb honestedat que "hom no sap a qui es refereix", que és una manera elegant de dir "no en tinc ni idea". Així doncs, hem anat a consultar el 'nomenclàtor' dels carrers de Barcelona, i ens hem trobat amb la informació següent:  "degué ser per una família resident o que era propietària dels terrenys on s'obrí el carrer, el qual ja és citat amb aquest nom en documents de 1424. Trobem un Jaume Amargós, mercader, el 1435". És a dir, que l'Ajuntament tampoc no en té ni idea, però almenys ens dóna alguna pista.

Una impremta conviu amb bars,
botigues d'artesania...

Per acabar, si us hi fixeu podreu apreciar que la banda dels números parells és més moderna. De fet, a l'últim tram del carrer veureu que la façana està tapiada. Tot plegat transmet una imatge poc estètica. El cas és que en aquesta banda del carrer hi havia realment una tàpia, la del jardí de l'antic palau comtal de Valldaura.
Ja veieu que hem obert un bon grapat de preguntes: qui eren realment els Amargós? Era al número 9 d'aquest carrer on hi havia una capella dedicada a Sant Josep Oriol? I, fent un salt en el temps, afegiríem: quin futur espera a aquesta finca tapiada?
No voldríem deixar-nos un detall que us cridarà l'atenció. A pocs metres d'aquesta ceràmica de Sant Josep Oriol veureu un cartell, situat al costat d'una porta pintada i rovellada, on es llegeix: PHRP. Aquestes sigles signifiquen Promoció d'Habitatge Realment Públic, i és una iniciativa veïnal per allotjar persones amb problemes per a accedir al lloguer. En aquest link trobareu més informació.
Ja sabeu: si passeu per aquest carrer, porteu els ulls ben oberts. I si porteu càmera... prepareu el gran angular, i no precisament el teleobjectiu!

Un oasi edificat sobre la humilitat

Can Peguera, a principis del segle XX

Al vessant nord del Turó de la Peira, emergeix com un oasi en plena Barcelona un poble peculiar. Són les cases de Can Peguera, que abans es deien de Ramón Albó,  conegudes  popularment com les cases barates. El nom més actual, el de Can Peguera, prové de l'antiga masia del mateix nom, situada al costat de l'església de Sant Francesc Xavier, i de la qual ja no en queda ni rastre –excepte una fita amb el nom que es conserva actualment al jardí de Can Ros, al barri del Congrés–. Al seu lloc s'hi aixeca des del 1949 un edifici de 31 habitatges. Aquesta darrera construcció va ser la culminació del pla de vivendes socials inicial que va donar lloc a aquest barri, un dels quatre polígons que es van construir a Barcelona per eliminar el barraquisme davant la celebració de l'Exposició Universal del 1929. I l'únic que queda. 

Els terrenys van ser comprats el 1928 a la marquesa de Castellbell, Dolors de Càrcer i de Ros, per un milió i mig de pessetes. A les 10,7 hectàrees, el Patronat de l'Habitatge -constituït el 1927– hi va aixecar 534 cases: 200 de 58,6 metres quadrats, i 334 de 43, dissenyades per l'arquitecte Xavier Turull. Les vivendes es van acabar el 1931. I el 1947, l'Institut Municipal de la Vivenda –hereu del Patronat– va construir 116 cases més de 60 metres quadrats al passeig d'Urrutia. Una gran part d'aquestes vivendes socials van ser ocupades per desallotjats de la Barceloneta, el Raval i la Ribera. Però no totes. D’altes, les va concedir el Patronat a famílies amb pocs recursos tant de Barcelona com arribats d’altres punts d’Espanya a la recerca de feina.

Estat actual de Can Peguera

En tot cas, la humilitat va ser i és la senya d'identitat a Can Peguera, el barri obrer més antic de Nou Barris i en el seu dia, un dels de més influència de la CNT, «considerat el nucli amb més implantació d'obrers afins a la ideologia anarcosindicalista a Barcelona, i el segon de Catalunya, després de la Torrassa, a l'Hospitalet», explicava  Roberto Lahuerta, del Grup d'Història de Nou Barris a la revista La Rotllana (Setembre, 2001). De fet, al carrer de Riells hi va viure Manuel Molina Juanele, secretari general de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). I el desaparegut celler Munich (Espinauga, 37) va ser lloc de reunió d'activistes i la seu del Comitè Local de Milícies durant la guerra civil. I a la premsa de l’època no falten referències a la presència de la CNT a les cases barates, com a lloc de residència de bona part de la redacció de Solidaridad Obrera (1933) i de detencions de militants, alguns d’ells amb funcions dirigents, com les que es van produir l’any 1935, amb la repressió posterior als fets del 6 d’octubre de 1934.

Lluny queda aquella època, encara que l'arrel reivindicativa del barri no es va perdre. La vaga dels lloguers engegada l’1 d’abril de 1932 –Fomento de la Vivienda Popular es va declarar en suspensió de pagaments– va ser només el punt de partida d’una llarga història de reivindicacions que gràcies a la unió veïnal a través de l’associacionisme s’han traduït amb els anys en una dignificació del barri. Una lluita, però que no ha acabat, perquè si bé els veïns reconeixen una millora en serveis, transports i comunicació, també denuncien un augment de la inseguretat.

Els habitatges són tots propietat del Patronat de la Vivenda. Hi viuen en règim de lloguer persones amb rendes molt baixes, en gran part són persones grans que hi han viscut tota la vida en aquestes cases, i segons van quedant buides s’utilitzen per a reallotjaments com a habitatges socials. Es tracta doncs de famílies que per diversos motius no poden fer front a un lloguer. Els veïns de tota la vida no estan d'acord en moltes adjudicacions. I és que durant els últims anys han assistit a la configuració d'un nou mapa veïnal amb un increment de la immigració: romanesos, marroquins, colombians, peruans... La convivència requereix un esforç.

Barcelona de novel·la: la ruta de 'El enigma Proust'

Barcelona ha estat l'escenari de centenars o potser milers de novel·les. L'ombra del vent, l'arxiconeguda obra de Carlos Ruiz Zafón, va ser una de les més sonades de l'última dècada, però n'hi ha hagut moltes més: des de La ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza fins a La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, passant per La clave Gaudí d'Esteban Martín i Andreu Carranza. Per no parlar d'altres novel·les il·lustres com Nada o La plaça del diamant.
Avui us proposem una ruta per una nova novel·la, ambientada també a la ciutat comtal: El enigma Proust, de Julio de Abascal. És una d'aquelles novel·les que barregen misteri i cultura: a la trama hi ha manuscrits, personatges estrafolaris, retalls de la història de Barcelona, etcètera. Nosaltres hem recorregut alguns dels escenaris per on transcorre aquesta història. Aquí us deixem un petit tasat:

Carrer Còdols:

Al nº13 del carrer Còdols comença la novel·la

El enigma Proust comença a unes dependències policials, però tot seguit ens trasllada a l'autèntic inici de l'aventura, que té com a escenari un indret molt poc glamourós: el carrer Còdols, al costat de la plaça de la Mercè. L'obra el descriu de la següent manera: "El número trece de la calle Còdols no tenía nada que ver con lo que yo había imaginado. Era un portal abandonado, de aspecto sucio, que despedía un desagradable hedor a orín". El protagonista es retroba aquí amb el seu amic Nico, traductor invident i autèntic enigma de la novel·la, al voltant del qual gira el relat.

N'arai:

carrer de N'Arai

Després de retrobar-se amb el seu amic, Álex, protagonista de la novel·la, acompanya a en Nico a sopar a un misteriós restaurant. Després de tants anys fora de Barcelona, l'Álex gairebé ha perdut l'orientació, així que es deixa portar pel seu amic cec: "Enfilamos la calle Còdols hasta llegar a Escudellers (...). Pronto me dejé llevar por un laberinto de callejones que nunca había oído nombrar: N'Arai, Templers, Bellafila, Reina Elionor, y como por arte de magia, la calle de Ferran y la plaza de Sant Jaume".

Temple Romà d'August

Mont Tàber (carrer Paradís):
Els barcelonins sabem exactament que el Mont Tàber és un petit turó, que malgrat la seva escassa alçada (17 metres amb prou feines) va convertir-se en l'eix de creixement de l'antiga ciutat romana. A El enigma Proust, Julio de Abascal ha deixat volar la imaginació i ha 'instal·lat' un restaurant al carrer Paradís, just al costat de la placa que ens recorda que som al Mont Tàber. "Pronto nos plantamos ante la puerta del restaurante, un oscuro tugurio en la calle Paradís". Ell l'ha batejat com a 'Mons Tàber', aquest restaurant. Si hagués exisitit realment, aquest local estaria -i no crec que sigui casual- a l'antic Temple Romà d'August.

Antiga Escola d'Arts i Oficis La Llotja:

Antiga Escola de La Llotja

La plaça de la Verònica, que toca amb el carrer d'Avinyó, té una certa importància a la novel·la, ja que aquest és el punt de partida d'una aventura pel subsòl de la ciutat. El enigma Proust juga amb la teoria que a dins de l'antiga escola d'Arts i Oficis començava una ruta subterrània, una mena de túnel misteriós. En realitat aquesta hipòtesi recull un seguit de llegendes urbanes relacionades amb la xarxa de clavegueram de la ciutat.

El enigma Proust recorre molts altres escenaris de la ciutat, entre els quals podem destacar les Rambles, la carretera de les Aigües, el carrer Balmes, el carrer Marquet... Nosaltres ja us n'hem ofert un tast.
Barcelona és i seguirà essent una ciutat de novel·la. I per molts anys!


Fotos: utilitzeu les fotos si voleu, però, si us plau, afegiu el crèdit 'Labarcelonainvisible.blogspot.com'. Gràcies!

L'Estació del funicular del Tibidabo i l'efemèride fantasma

El proper 29 d'octubre farà 111 anys que es va inaugurar el funicular del Tibidabo. És una efemèride capriciosa i estranya, sense cap importància (si és que alguna efemèride en pot tenir, d'importància). Seria divertit que Barcelona celebrés aquest tipus d'aniversaris: posats a celebrar frivolitats... per què no el 111è aniversari de la inauguració del funicular del Tibidabo? Seria una forma de riure de nosaltres mateixos. I això sí seria un primer signe d'autèntica modernitat.
Però això no passarà, què hi farem (per cert, les fotos que veieu en aquesta entrada han estat fetes avui, 29 de maig; és a dir, exactament 5 mesos abans de la gran efemèride fantasma).
Visitar el funicular del Tibidabo és un saludable exercici d'observació. Està ple de detalls. Us heu fixat mai en la placa dels 100 anys que hi ha al terra? I en la de l'Instituto Geográfico y estadístico? Ens recorda que ens trobem a 223,5 metres sobre el nivell del mar. La façana conserva també una campana rovellada, probablement tan antiga com el propi funicular. A l'esquerra, a l'inici del camí que s'endinsa a la muntanya, trobem les indicacions de la ruta excursionista que porta a Montserrat.

Si llegiu el que hi ha a Internet, wikipedia inclosa, sobre aquest funicular, esbrinareu bàsicament tres coses: que uneix la plaça del doctor Andreu amb el Tibidabo; que el trajecte és de 1.152 metres, i que va costar 697.000 pessetes. Sabem més coses sobre aquest funicular, com ara que va ser promogut per l'omnipresent Doctor Andreu (sí, el de les pastilles per a la tos) i dissenyat per l'enginyer Bonaventura Roig, que es va inspirar en el que havia après sobre els funiculars a Suïssa. El trajecte d'anar i tornar (pujar i baixar) costava 1,5 euros en classe general i 2 euros en classe 'lujo'.

El que no diu la wikipèdia, i en canvi sí trobem amb tot luxe de detalls a les hemeroteques, és que la inauguració va comptar amb la presència del cardenal Casañas, que va fer un discurs sobre la relació entre Església i Progrés (una relació molt estreta, segons ell). Tal com publicava La Vanguardia el 30 d'octubre de 1901, Casañas va dir textualment: «Les diría que no hay antagonismos entre la fe y la ciencia, pues ambas proceden de Dios. Depende la equivocada idea que se tiene de ello de dos causas: de que no conocen á fondo la religión ó de que equivocadamente pretenden tener conocimiento de nuestros misterios.» 
Si teniu curiositat per saber més coses sobre aquest funicular, aquí trobareu un article complet i ben documentat.

El Portal Miralles, precedent de Vil·la Urània

Aquests dies han estat notícia les protestes veïnals per l'amenaça d'enderroc de Vil·la Urània, que feliçment no s'ha produït. Ara la batalla es planteja a la famosa 'Rotonda' de l'Avinguda Tibidabo, una joia modernista de principis del segle XX. I fa uns mesos el protagonista era el ginjoler del carrer Arimon, ho recordeu? Com podeu imaginar, aquestes reivindicacions no són ni de bon tros un fenomen nou.
Als anys setanta, es va plantejar un debat similar al voltant del Portal Miralles, una espectacular obra de Gaudí que, malgrat no ser una de les seves grans creacions, conserva l'atractiu associat a tot el que tocava el geni reusenc.
Ara la trobareu al passeig Manel Girona, a prop de la clínica Cima. Però va estar a punt de desaparèixer. Amb motiu d'una promoció immobiliària (us sona l'argument?), el pòrtic gaudinià, que data de 1901, estava destinat a ser enderrocat, o en el millor dels casos traslladat a un altre punt de la ciutat (en això Barcelona té una sobrada experiència). Però, com dèiem, la reacció dels ciutadans va aconseguir aturar l'enderroc.
Des de l'any 1999, una escultura de Gaudí, obra de Joaquim Camps, fa la funció de 'guardià' del portal. Els nens juguen al seu voltant i es pengen dels seus braços. I, el més important: ens recorda que allà, en aquell punt, va estar a punt de desaparèixer un excepcional tresor patrimonial per culpa de l'excavadora...

Enderroc de l'edifici annex a Vil·la Urània (vídeo)

Com molts ja sabreu, la mobilització popular i la pressió iniciada en bona part des de xarxes socials va aconseguir paralitzar l'enderroc de Vil·la Urània, la casa que l'astrònom Josep Comas va cedir a l'Ajuntament. Ahir dimarts, al migdia, es va procedir a enderrocar la casa annexa, cosa que va provocar el desconcert d'uns i altres. Recordem que l'Ajuntament va acordar 'indultar' Vil·la Urània i els seus jardins, però l'excavadora va tirar a terra el mur de Via Augusta i s'hi va plantar a dins.
És cert que l'objectiu de l'excavadora era enderrocar l'edifici annex, però no s'esperava que es procedís d'aquesta forma, tal com recollia ahir a una notícia el diari Ara.
Aquest és el vídeo del moment, cedit per Hèctor Benedito:

SOS: Villa Urania, enderrocada?

El 20 de març de 2015, dintre de només tres anys, es compliran 100 anys de la descoberta d'un nou planeta, batejat com Hispania, per part d'un astrònom català: Josep Comas i Solà. Però, una vegada més, Barcelona no podrà retre homenatge a un dels seus fills il·lustres, perquè el seu santuari, la casa des d'on va fer aquest i altres descobriments, senzillament no existirà. Villa Urania podria ser enderrocada en qüestió de tres o quatre dies!

Les fotos que veieu en aquest blog de La Barcelona Invisible s'han fet avui, 3 de maig. És la casa de Comas i Solà, impulsor de l'Observatori Fabra, batejada com Villa Urania. I si ningú hi posa remei, la setmana vinent ja no hi serà; una empresa d'enderrocs l'haurà tirat a terra. Adéu a l'estudi des d'on l'eminent astrònom va situar Barcelona al mapa mundial de l'astronomia. Adéu a un testimoni de la història local. Però, sobretot (i això fa una vergonya especial), adéu al somni de Comas i Solà, que va llegar la seva finca a l'Ajuntament amb la condició que es fes servir com a observatori popular o institució cultural.
Sobre la finca en qüestió, us recomanem un article de l'arquitecte doctorat Josep Maria Vilanova, on explica alguns detalls sobre el seu valor patrimonial. En resum, us avancem que és una finca construïda l'any 1868 -amb alguns afegits posteriors-, senzilla però representativa de l'època. Compta amb una superfície de 914 m2, dels quals 724 m2 corresponen als jardins. Precisament per això últim, els veïns han demanat diverses vegades l'aprofitament de l'espai per a ús popular (cliqueu aquí per veure link a notícia de btv).

Finalment, per si voleu més informació sobre Josep Comas, us aconsellem un bon article del blog Altres Barcelones. Veureu que aquest darrer blog parla d'un article de l'il·lustre cronista Sempronio. Podreu consultar-lo a l'hemeroteca de La Vanguardia a través d'aquest link.