Una casa de conte al Tibidabo

Fixeu-vos en aquesta casa: us resulta familiar? Si heu pujat a la carretera de les Aigües per la zona del Mirablau segur que l'haureu vista. És una casa preciosa, de conte. Impossible no fixar-se en ella. Jo havia passat tantes vegades per davant que al final em va fer vergonya no saber més sobre aquella finca del número 31 del carrer Manuel Arnús, a pocs metres de la plaça del doctor Andreu. I dit i fet: aquí em teniu, compartint amb vosaltres el que ara ja sé sobre ella. Es tracta de la casa Arnús, també coneguda com El Pinar.
Però abans de desvetllar el 'secret', permeteu-me que destaqui algunes coses sobre aquesta casa. No parlo ara d'història, ni de tecnicismes, sinó d'impressions. Veureu: si pugeu a la carretera de les Aigües (no cal ser un 'runner' per fer-ho!) gaudireu d'una vista impagable de la ciutat, i a la vostra dreta us quedarà aquesta casa amb aspecte de castell. Crida l'atenció la seva torre amb forma cònica, i també destaca la paret de pedra. Jo estic enamorat del balconet que dóna a la carretera. Us imagineu viure-hi allà? Aixecar-vos al matí i contemplar tota la ciutat als vostres peus, amb el mar al fons com a escenari?
Qui va poder fer-ho va ser el doctor Manuel Arnús i Fortuny, que ara dóna nom al carrer. I... sí, efectivament: estava podrit de diners, i perdoneu que us ho digui així de clar. Manuel Arnús, nascut l'any 1852, va ser un dels hereus de la banca Arnús. Ara bé, a diferència d'altres hereus insignes que ha tingut i tindrà aquesta ciutat, aquest no es va limitar a dilapidar els diners dels seus antecessors, sinó que va estudiar i va ser un element actiu de la societat burgesa. L'any 1894 va ser un dels creadors de la Compañía Barcelonesa de Electricidad, i el 1910 va crear la banca Arnús-Garí. En fi, ja veieu que el senyor Arnús no era precisament un desconegut. Per a més 'inri', estava casat amb Josefina Gayón... cunyada del marquès de Comillas, que va ser fundador del Banco Hispano Colonial... Vaja, deixem-ho aquí. El cas és que, com podeu comprovar, gaudir d'aquestes vistes espectaculars no era a principis del segle XX un privilegi a l'abast de qualsevol.
Llegeixo a la viquipèdia que, després de la Guerra Civil, la casa Arnús va acollir refugiats. Dit així queda preciós, però si furgues una mica més i et poses a buscar documents, t'assabentes que en realitat era un dels 'albergs' o 'llars' per als fills dels 'rojos' (us recomano aquest article de Carina Farreras publicat a La Vanguardia fa tres anys). El cas és que posteriorment quedaria abandonada, i una mica més tard va albergar les germanes de Sant Vicenç de Paül fins que, l'any 1976, la va adquirir l'ASEPEYO, que va dur a terme una restauració (prou bona, si tenim en compte el seu aspecte actual).
No us he dit encara que l'arquitecte que va fer la casa, l'any 1903, va ser Enric Sagnier (autor de desenes de cases i edificis importants a Barcelona, com l'església del Tibidabo). Ara, per descomptat, aquesta casa forma part del catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

Un Sant Jordi 'apòcrif' a Segur de Calafell?

Fixeu-vos en aquestes dues imatges: no són exactament iguals, però és evident que s'hi assemblen. En tots dos casos són figures en relleu, i òbviament en els dos es representa la mateixa escena (el famós moment en què Sant Jordi mata el drac). Les mides són també similars. La de l'esquerra la trobareu al carrer Paradís de Barcelona, molt a prop de la plaça de Sant Jaume. La de la dreta... a Segur de Calafell, en una finca particular.
Probablement a molts de vosaltres us resulti familiar la imatge del carrer Paradís, ja que apareix a molts blogs, llibres, etc. El cert, però, és que més enllà de la imatge no hi ha molta informació al respecte circulant per aquests mateixos blogs i llibres.
La imatge de la dreta, la de Segur de Calafell, podria ser una pista. Què us suggereix? És realment una rèplica? Potser és del mateix artista? O respon a una moda al cap i a la fi molt estesa?

Visitem el Museu Gargallo de Saragossa a la recerca de les 'cares falses' del cinema Bosque

Còpia de les cares del cinemes Bosque, al 'hall' del Museu

Si heu tingut ocasió de llegir La Barcelona invisible, ja sabreu que hi ha un capítol dedicat a les cares del cinema Bosque, obra de l'escultor Pau Gargallo. Ens faltava per veure la còpia d'aquestes cares, una rèplica gairebé exacta que trobarem al Museo Gargallo de Saragossa. Hem tingut ocasió de visitar-lo i de comprovar que, efectivament, són una còpia d'allò més fidel. Tant, que quan li hem preguntat a la guia del museu si eren les originals -per allò de certificar el que de fet ja sabíem-, ha arrufat el nas i ha acabat confessant:
- Bé, no... les originals no són aquestes.
La visita al Museu Gargallo és molt interessant i d'allò més il·lustrativa, i us la recomanem si visiteu la capital 'maña'. Té set plantes, tot i que algunes no formen part de la visita (centres de documentació, per exemple).
Si voleu que us diguem la veritat, i com a impressió més aviat personal, costa una mica d'entendre què fa allà aquest museu. No ens entengueu malament: el que passa és que al propi museu s'explica que Gargallo va marxar ben jove (només era un nen de 7 anys) a Barcelona. Tota la seva formació com a artista es va desenvolupar a Barcelona o bé a París, però ni rastre de Saragossa. D'acord, és un artista nascut a Saragossa (Maella), i per tant entenem perfectament que Aragó hagi volgut reivindicar la seva procedència. En realitat, el que costa d'entendre és que Barcelona no hagués pres la iniciativa, tenint en compte que Gargallo va ser un artista important, amb reconeguda fama internacional, tal com s'explica al museu aragonès.

De vegades dóna la impressió que el museu s'hagi esforçat (amb poc èxit) a destacar el vincle de Gargallo amb Aragó. Per exemple, quan al vídeo que es projecta sobre la vida de l'autor es diu que l'arquitectura són sumes i restes, i Gargallo va aprendre a sumar i restar a Aragó (com si això fos la base del seu talent creador).
En fi, dit això, ja us dèiem que és un museu molt recomanable, amb algunes obres realment interessants. Potser es troba a faltar algun detall més sobre la vida de l'autor que ajudi a entendre la seva obra, com la seva relació amb Picasso, el seu idealisme, la seva fràgil salut... són detalls que es deixen caure en algun moment de la visita però en els quals no s'aprofundeix en absolut.
En resum, us recomanem la visita. El preu és de 4 euros, amb entrades reduïdes per a estudiants, jubilats, nens i alguns altres col·lectius.

Una torre amb llegenda i marcada pel tren

Vista actual de la façana principal de la Torre del Fang.

 Al carrer del Clot, entre el pont de Calatrava i el d’Espronceda, s’alça un edifici peculiar. Solitari i silenciós, mig cobert per un “trampantojo” i amb finestres i portes tapiades, el seu estat d’abandó  amaga segles d’existència. I és que parlar de la Torre de Fang és parlar de la història de Sant Martí de Provençals, antiga localitat  annexionada com barri a Barcelona, a les darreries del segle XIX.

El dietari de la Generalitat del 23 de febrer de 1559, ja en fa esment de l’edifici però amb el nom de Torre de la Verge Maria i l’escut que presideix la porta principal (avui ocult sota una lona d’artifici) demostra pertànyer al Comtat de Barcelona, dada que certificaria que la construcció ja existia (tot i que potser no amb aquest mateix aspecte), al segle XII.

 Només així s’explica la romàntica i antiga llegenda del Cor Menjat. Explica aquesta antiga història que Dolça de Provença va arribar a Catalunya l’any 1112 per a casar-se amb Ramon Berenguer, amb un nodrit grup de cavallers provençals per a fer-li companyia per tal que no trobés a faltar la seva terra. El comte els hi va donar propietats a les afores de la ciutat però a prop i amb el temps i  hi feu construir una casa de camp, l’anomenada Torre de Fang,  per a la seva dona. Allà hi passava Dolça llargues temporades envoltada de la seva gent, fins que el comte va descobrir que l’interès de la dama no era tant pels seus paisans com per un jove trobador provençal que li cantava sota la finestra. Assabentat d’aquest fet, en Ramon Berenguer el feu prendre d’amagat, el feu torturar i finalment el feu matar. I per si no n’hi hagués prou, va fer servir el cor del jove guarnit i acompanyat d’altres viandes a la Dolça, que se’l va menjar sense saber el que en realitat era. Quan el comte li confessà a la seva dona el que havia fer, ella decidí de mai més menjar altra cosa. I així va ser fins que va morir de gana.

Però al marge d’aquesta romàntica llegenda que ens remet al segle XII, cal destacar que l’edificació que ha arribat fins als nostres dies és posterior. De fet les dues façanes més antigues daten del finals del segle XIII-principis del XIV i XV, i corresponen a les que donen al carrer del Clot –realitzades amb carreus de pedra-- i la cantonada d’Espronceda –amb murs de maçoneria lligada amb fang--, respectivament. Un estudi realitzat pel gabinet Àqaba explica que la Torre del Fang és només una de les gairebé 30 masies que hi havia a Sant Martí i l’edificació més antiga de la zona. La seva propietat va estar sempre relacionada amb famílies importants barceloneses, com la de Galzeran de Gualbes (1423), mercader i banquer del segle XIV que va arribar a ser membre del Consell de Cent. Amb els anys, la masia i les seves terres van passar per donació al clero.

Però el seu paper en la història no acaba aquí. Segons l’estudi d’Àqaba –que s’ha tingut en compte per al projecte de reconstrucció de la torre--,  el 1713 i  el 1714, la torre va ser utilitzada per l’exèrcit borbònic per a bombardejar Barcelona. I va ser justament cap a la meitat del segle XVIII quan la casona es va ampliar amb més cossos constructius. Mirant la seva façana maltractada pel temps, costa de creure, però sembla ser que  aquest va ser en el seu moment un lloc privilegiat. D’una banda, la seva proximitat al Rec Comtal afavoria les tasques agrícoles i, d’una altra, estava situada en una via principal, ja que el carrer del Clot (abans carretera de Ribas) havia estat el camí reial que sortia des del Portal Nou de les muralles de Barcelona fins a Sant Andreu del Palomar i Sant Martí.

                És clar que el seu estatus privilegiat va canviar el 1852, quan es van realitzar les primeres expropiacions per a fer la línia fèrria.         

A partir d’aquesta data, la història de la Torre del Fang va estar marcada pel tren i per la indústria. Així, el 1915, els terrenys de la masia es van veure afectats per una nova expropiació, lligada a l’ampliació de la línia del ferrocarril a França. I el 1922, Fomento de Obras y Costrucciones va comprar les terres per alçar en allò que eren horts i camps instal.lacions per a la fabricació de materials i de construcció. L’empresa aconseguí dos anys després que aquestes terres quedessin excloses del Pla Cerdà.

La Torre del Fang, en estat decadent, abans dels anys 60.

                A finals de la dècada dels 60, la torre del Fang era un edifici tancat i a punt de caure i tot feia pensar que a l’antiga casona li quedava poc futur. Però va reviure el 1984 quan la va adquirir l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aleshores i fins a l’inici de les obres de l’AVE, la casa va allotjar els serveis de normalització lingüística i el centre de recursos pedagògics de Sant Martí. Des del 2007, la Torre del Fang, com bressolada per les nostàlgiques cançons d’amor d’aquell trobador malmès que cantava a la Dolça de Provença, torna a mirar  a les vies del tren cap  al futur que vindrà...orgullosa i contenta d’haver assegurat pels pèls un altre cop, la seva supervivència.

Els secrets del carrer de n'Amargós

Al carrer Amargós trobarem un bon
grapat de poemes i inscripcions

Avui us convidem a conèixer un carrer mig amagat de Ciutat Vella, d'aquells que conserven l'encant de temps passats: el carrer de n'Amargós. Passejar per aquest carreró -la veritat és que és bastant estret- depara unes quantes sorpreses si sabem anar amb els ulls ben oberts. Ens acompanyeu?
Si hi accedim des del carrer Comtal, veurem una inscripció que recorda al cardenal Casañas, nascut a aquest carrer l'any 1834. Davant de nosaltres s'obre un espai reduït, ben atapeït de começos de tota mena: bars i restaurants, una impremta, una botiga de titelles, una altra d'artesania... N'hi ha per a tots els gustos en aquest 'passeig de Gràcia del petit comerç'!
Com us dèiem, és un carrer estret. Els balconets dels imparells conviuen amb els dels parells. Al carrer hi ha testos, plantes, cartells, anuncis... I el cert és que, miraculosament, encara hi ha espai per passejar amb una relativa tranquil·litat.

Amargós va ser el primer carrer de Barcelona
enllumenat amb petroli

Una de les coses que més criden l'atenció és la quantitat de poemes i inscripcions de diversa índole. Hi ha una ceràmica al final del carrer amb el següent vers: "Vianant no passis de llarg / ets en el carrer Amargós, / un carrer que no és amarg / i t'acollirà agradós".
Però, sobretot, crida l'atenció una altra ceràmica, propera a l'anterior, on llegim que Amargós va ser el primer carrer de Barcelona amb enllumenat de petroli".
Els més observadors trobaran també un altre ornament: una mena de retrat, també en ceràmica, dedicat a Sant Josep Oriol ("El beato José Oriol", llegim a sota). El trobareu a sobre del número 9, i és d'aquells detalls que se'ns escapen si no anem mirant amunt. Què hi fa, aquest retrat aquí? Hem anat a buscar a la resposta a la 'bíblia' de la ciutat de Barcelona, el famós Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades, i com esperàvem... hem trobat la resposta. Els veïns del carrer Amargós tenien una petita capella dedicada al sant, oberta a la façana d'una de les antigues cases (potser al mateix número 9, això no ho sabem).

Imatge de Sant Josep Oriol.
Cal anar a buscar-la!

I, per cert, per què es diu Amargós aquest carrer? Qui va ser? Amades es limita a dir amb honestedat que "hom no sap a qui es refereix", que és una manera elegant de dir "no en tinc ni idea". Així doncs, hem anat a consultar el 'nomenclàtor' dels carrers de Barcelona, i ens hem trobat amb la informació següent:  "degué ser per una família resident o que era propietària dels terrenys on s'obrí el carrer, el qual ja és citat amb aquest nom en documents de 1424. Trobem un Jaume Amargós, mercader, el 1435". És a dir, que l'Ajuntament tampoc no en té ni idea, però almenys ens dóna alguna pista.

Una impremta conviu amb bars,
botigues d'artesania...

Per acabar, si us hi fixeu podreu apreciar que la banda dels números parells és més moderna. De fet, a l'últim tram del carrer veureu que la façana està tapiada. Tot plegat transmet una imatge poc estètica. El cas és que en aquesta banda del carrer hi havia realment una tàpia, la del jardí de l'antic palau comtal de Valldaura.
Ja veieu que hem obert un bon grapat de preguntes: qui eren realment els Amargós? Era al número 9 d'aquest carrer on hi havia una capella dedicada a Sant Josep Oriol? I, fent un salt en el temps, afegiríem: quin futur espera a aquesta finca tapiada?
No voldríem deixar-nos un detall que us cridarà l'atenció. A pocs metres d'aquesta ceràmica de Sant Josep Oriol veureu un cartell, situat al costat d'una porta pintada i rovellada, on es llegeix: PHRP. Aquestes sigles signifiquen Promoció d'Habitatge Realment Públic, i és una iniciativa veïnal per allotjar persones amb problemes per a accedir al lloguer. En aquest link trobareu més informació.
Ja sabeu: si passeu per aquest carrer, porteu els ulls ben oberts. I si porteu càmera... prepareu el gran angular, i no precisament el teleobjectiu!

Un oasi edificat sobre la humilitat

Can Peguera, a principis del segle XX

Al vessant nord del Turó de la Peira, emergeix com un oasi en plena Barcelona un poble peculiar. Són les cases de Can Peguera, que abans es deien de Ramón Albó,  conegudes  popularment com les cases barates. El nom més actual, el de Can Peguera, prové de l'antiga masia del mateix nom, situada al costat de l'església de Sant Francesc Xavier, i de la qual ja no en queda ni rastre –excepte una fita amb el nom que es conserva actualment al jardí de Can Ros, al barri del Congrés–. Al seu lloc s'hi aixeca des del 1949 un edifici de 31 habitatges. Aquesta darrera construcció va ser la culminació del pla de vivendes socials inicial que va donar lloc a aquest barri, un dels quatre polígons que es van construir a Barcelona per eliminar el barraquisme davant la celebració de l'Exposició Universal del 1929. I l'únic que queda. 

Els terrenys van ser comprats el 1928 a la marquesa de Castellbell, Dolors de Càrcer i de Ros, per un milió i mig de pessetes. A les 10,7 hectàrees, el Patronat de l'Habitatge -constituït el 1927– hi va aixecar 534 cases: 200 de 58,6 metres quadrats, i 334 de 43, dissenyades per l'arquitecte Xavier Turull. Les vivendes es van acabar el 1931. I el 1947, l'Institut Municipal de la Vivenda –hereu del Patronat– va construir 116 cases més de 60 metres quadrats al passeig d'Urrutia. Una gran part d'aquestes vivendes socials van ser ocupades per desallotjats de la Barceloneta, el Raval i la Ribera. Però no totes. D’altes, les va concedir el Patronat a famílies amb pocs recursos tant de Barcelona com arribats d’altres punts d’Espanya a la recerca de feina.

Estat actual de Can Peguera

En tot cas, la humilitat va ser i és la senya d'identitat a Can Peguera, el barri obrer més antic de Nou Barris i en el seu dia, un dels de més influència de la CNT, «considerat el nucli amb més implantació d'obrers afins a la ideologia anarcosindicalista a Barcelona, i el segon de Catalunya, després de la Torrassa, a l'Hospitalet», explicava  Roberto Lahuerta, del Grup d'Història de Nou Barris a la revista La Rotllana (Setembre, 2001). De fet, al carrer de Riells hi va viure Manuel Molina Juanele, secretari general de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). I el desaparegut celler Munich (Espinauga, 37) va ser lloc de reunió d'activistes i la seu del Comitè Local de Milícies durant la guerra civil. I a la premsa de l’època no falten referències a la presència de la CNT a les cases barates, com a lloc de residència de bona part de la redacció de Solidaridad Obrera (1933) i de detencions de militants, alguns d’ells amb funcions dirigents, com les que es van produir l’any 1935, amb la repressió posterior als fets del 6 d’octubre de 1934.

Lluny queda aquella època, encara que l'arrel reivindicativa del barri no es va perdre. La vaga dels lloguers engegada l’1 d’abril de 1932 –Fomento de la Vivienda Popular es va declarar en suspensió de pagaments– va ser només el punt de partida d’una llarga història de reivindicacions que gràcies a la unió veïnal a través de l’associacionisme s’han traduït amb els anys en una dignificació del barri. Una lluita, però que no ha acabat, perquè si bé els veïns reconeixen una millora en serveis, transports i comunicació, també denuncien un augment de la inseguretat.

Els habitatges són tots propietat del Patronat de la Vivenda. Hi viuen en règim de lloguer persones amb rendes molt baixes, en gran part són persones grans que hi han viscut tota la vida en aquestes cases, i segons van quedant buides s’utilitzen per a reallotjaments com a habitatges socials. Es tracta doncs de famílies que per diversos motius no poden fer front a un lloguer. Els veïns de tota la vida no estan d'acord en moltes adjudicacions. I és que durant els últims anys han assistit a la configuració d'un nou mapa veïnal amb un increment de la immigració: romanesos, marroquins, colombians, peruans... La convivència requereix un esforç.

Barcelona de novel·la: la ruta de 'El enigma Proust'

Barcelona ha estat l'escenari de centenars o potser milers de novel·les. L'ombra del vent, l'arxiconeguda obra de Carlos Ruiz Zafón, va ser una de les més sonades de l'última dècada, però n'hi ha hagut moltes més: des de La ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza fins a La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, passant per La clave Gaudí d'Esteban Martín i Andreu Carranza. Per no parlar d'altres novel·les il·lustres com Nada o La plaça del diamant.
Avui us proposem una ruta per una nova novel·la, ambientada també a la ciutat comtal: El enigma Proust, de Julio de Abascal. És una d'aquelles novel·les que barregen misteri i cultura: a la trama hi ha manuscrits, personatges estrafolaris, retalls de la història de Barcelona, etcètera. Nosaltres hem recorregut alguns dels escenaris per on transcorre aquesta història. Aquí us deixem un petit tasat:

Carrer Còdols:

Al nº13 del carrer Còdols comença la novel·la

El enigma Proust comença a unes dependències policials, però tot seguit ens trasllada a l'autèntic inici de l'aventura, que té com a escenari un indret molt poc glamourós: el carrer Còdols, al costat de la plaça de la Mercè. L'obra el descriu de la següent manera: "El número trece de la calle Còdols no tenía nada que ver con lo que yo había imaginado. Era un portal abandonado, de aspecto sucio, que despedía un desagradable hedor a orín". El protagonista es retroba aquí amb el seu amic Nico, traductor invident i autèntic enigma de la novel·la, al voltant del qual gira el relat.

N'arai:

carrer de N'Arai

Després de retrobar-se amb el seu amic, Álex, protagonista de la novel·la, acompanya a en Nico a sopar a un misteriós restaurant. Després de tants anys fora de Barcelona, l'Álex gairebé ha perdut l'orientació, així que es deixa portar pel seu amic cec: "Enfilamos la calle Còdols hasta llegar a Escudellers (...). Pronto me dejé llevar por un laberinto de callejones que nunca había oído nombrar: N'Arai, Templers, Bellafila, Reina Elionor, y como por arte de magia, la calle de Ferran y la plaza de Sant Jaume".

Temple Romà d'August

Mont Tàber (carrer Paradís):
Els barcelonins sabem exactament que el Mont Tàber és un petit turó, que malgrat la seva escassa alçada (17 metres amb prou feines) va convertir-se en l'eix de creixement de l'antiga ciutat romana. A El enigma Proust, Julio de Abascal ha deixat volar la imaginació i ha 'instal·lat' un restaurant al carrer Paradís, just al costat de la placa que ens recorda que som al Mont Tàber. "Pronto nos plantamos ante la puerta del restaurante, un oscuro tugurio en la calle Paradís". Ell l'ha batejat com a 'Mons Tàber', aquest restaurant. Si hagués exisitit realment, aquest local estaria -i no crec que sigui casual- a l'antic Temple Romà d'August.

Antiga Escola d'Arts i Oficis La Llotja:

Antiga Escola de La Llotja

La plaça de la Verònica, que toca amb el carrer d'Avinyó, té una certa importància a la novel·la, ja que aquest és el punt de partida d'una aventura pel subsòl de la ciutat. El enigma Proust juga amb la teoria que a dins de l'antiga escola d'Arts i Oficis començava una ruta subterrània, una mena de túnel misteriós. En realitat aquesta hipòtesi recull un seguit de llegendes urbanes relacionades amb la xarxa de clavegueram de la ciutat.

El enigma Proust recorre molts altres escenaris de la ciutat, entre els quals podem destacar les Rambles, la carretera de les Aigües, el carrer Balmes, el carrer Marquet... Nosaltres ja us n'hem ofert un tast.
Barcelona és i seguirà essent una ciutat de novel·la. I per molts anys!


Fotos: utilitzeu les fotos si voleu, però, si us plau, afegiu el crèdit 'Labarcelonainvisible.blogspot.com'. Gràcies!